El passat 2 de juliol, un equip de periodistes de TVE1 va rodar una peça sobre la nostra activitat, amb entrevistes a Joan Sebastià Martí i Josep Maria Mesquida
Josep Maria Mesquida, al hall de la nostra seu, atenent els periodistes de TVE1
Aquesta nova edició de l’Orgull Gran ha tornat a despertar l’interès de la premsa. A banda de les múltiples entrevistes a ràdios i diaris digitals, enguany també hem rebut la visita de Radio Televisió Espanyola (RTVE). Concretament, d’una unitat de periodistes del seu servei d’informatius, concretament per al Telediario de TVE1.
L’equip de periodistes volia informar sobre com enfronta la gent gran reptes com ara la sexualitat i solitud. A tal efecte, van entrevistar el company i patró de la fundació Joan Sebastià Martí, tot fent-li una visita al Casal de Gent Gran de Sant Martí (vora del qual hi resideix).
«La diversitat fa por, perquè és diferent»
Martí va explicar la diversitat que es viu en els espais de gent gran, ja siguin casals, residències o habitatge de protecció oficial. I va fer una reivindicació d’aquest caràcter: «La diversitat fa por, perquè és diferent. Però la diversitat és la complexitat de l’ésser humà». A més a més, Martí va explicar com alguns avis heterosexuals van acceptant la diversitat sexual gràcies als seus nets i netes. «Clar, de tot d’una li ve un net que li diu que és gai… I per força se sent interpel·lat i ha de revisar la forma en la que viu amb el fet gai», afegia, en conversa des del casal de Sant Martí.
Joan Sebastià Martí, durant l’entrevista al casal de Sant Martí
De Sant Martí a l’Eixample
Posteriorment, l’equip es va desplaçar a la seu de l’entitat, al carrer Rosselló, on van fer cobertura de la xerrada que Josep Fabà impartia aquella tarda sobre sexualitat en la gent gran, davant uns 40 assistents.
A més a més, van entrevistar el president de la Fundació Enllaç, Josep Maria Mesquida, qui va destacar que solitud no volguda és efectivament un dels principals reptes que enfronten els membres del col·lectiu LGTBIQ+ quan envelleixen. A més a més, va desterrar la idea que la major part d ela gent gran es trobi vivint a residències. «No arriba ni al 4% la gent gran -tant ‘hetero’ com del col·lectiu- que viuen a residències, així que el seu impacte és testimonial», destacava Mesquida, per tal de redreçar el debat a la situació de vulnerabilitat en la que es troben moltes persones gais, lesbianes i trans quan envelleixen.
Alejandro San Rafael, tècnic de la Fundació Enllaç, conversa amb Genís
Al Telediario de Pepa Bueno
El resultat de la gravació és una peça informativa que es va emetre el passat 3 de juliol a l’edició de la nit Telediario de TVE1, conduït per la reconeguda periodista Pepa Bueno a partir de les 21 hores del vespre (i que aplega 1,5 milions d’espectadors diaris). També va ser emès als informatius de la desconnexió territorial de RTVE Catalunya.
Josep Fabà reflexiona sobre sexualitat davant 40 assistents
Josep Fabà, ponent de la xerrada
La Fundació Enllaç ha celebrat la xerrada «Sexualitat en la gent gran LGTBIQ+», en el marc de l’Orgull Gran de 2026 i impartida per Josep Fabà, al local de la Fundació Enllaç al carrer Rosselló.
Fabà és llicenciat en psicologia i professor del grau en Psicologia i del màster en Psicogerontologia de la UB. A la conferència ha parlat del desig i el sexe entre la gent gran, la seva invisibilització i tabú, la situació a les residències, les agressions lgtbiq-fòbiques per mostres d’afecte…
Unes 40 persones van assistir a la conferència d’estiu
Fabà també és autor del tercer número dels Quaderns que edita la Fundació Enllaç, el qual es publicarà a l’octubre i el qual abordarà justament la sexualitat en l’envelliment.
Un acte de la Fundació Enllaç al casal de barri de La Prosperitat va ser l’escenari per tal què l’activista Estefanía Vidal -de 72 anys- narrés els episodis de repressió que va viure als anys 70
Vidal, l’any passat a la presó Model
Va estar 8 dies en coma. De fet, 8 dies abans de despertar, ella mateixa s’havia intentat suïcidar. Però la van salvar. I seguidament, la van intentar internar en un “psiquiàtric”. “I dic jo: Per a què em van salvar, si després em van tancar a un manicomi?”.
Estefanía Vidal explica aquest episodi iniciàtic de la seva adolescència durant un recent acte de la Fundació Enllaç (que dona suport a la gent gran del col·lectiu LGTBIQ+) al casal de barri barceloní de La Prosperitat.
«Per a què em van salvar, si després em van tancar en un manicomi?»
Estefanía, carinyosament Fanny, té ara 72 anys. I retrotrau els seus records fins una grisa Barcelona dels anys 70. Eren temps en que en les converses del bar encara se sentia allò de “prefiero tenir un hijo drogadicto, que maricón”. També a la casa familiar de Fanny, de la qual la van fer fora quan va sortir de l’armari, als 19 anys. “Encara em recordo allà, amb una maleteta, sola, a l’Avinguda de la Llum”, recorda l’activista, en referència al mític passatge soterrani –avui en dia desaparegut- sota el carrer Pelai. “Em vaig asseure a un bar, sense saber què fer”. I afegeix que va ser el començament d’un viatge a un altre planeta.
Vidal, quan era cantant professional
Una planeta sideralment diferent, però que s’ubicava al molt proper carrer Santa Mònica. “Allà, al costat de les Rambles, vam fer el nostre refugi. Podíem treballar ‘fent el carrer’”, explica. “Perquè jo treballava de cantant, però immediatament em vaig quedar sense feina. Les trans no podíem tenir cap feina”.
Allà, a Santa Mònica, també estaven “una mica recollides”, diu. Però una mica només. De fet, pel fet de ser trans*, pel fet de ser puta, va passar dos copes per la presó. “Por el hotelito”, matisa Fanny, que així era com li deien llavors. “Li dèiem hotelito, irònicament, perquè era com anar de vacances: quan es detenien i ens tancaven allà, no podíem treballar”.
– ¡Pero si son putas!
A més a més, a la presó rebien crits. Retrets. També a fora. “Ens criticaven per putes, quan a més a més, la societat no ens deixava pas fer altre cosa!”, explica Fanny. I és que en els anys 70 als quals ens remuntem ara, les persones trans eren rebutjades sistemàticament de qualsevol lloc de feina.
Montse Trillas (esquerra) i Fanny Vidal, al casal de la Prosperitat
Dos dies després, al carrer. Tenien tanta por que evitaven entrar al Metro. “Podies entrar, però no sabies com en sortiries”. Tampoc no agafaven el bus urbà. I és que eren temps en que els nois es podien fotre dins l’armari, per protegir-se d’agressions. Però una dona transsexual no tenia gaire marge per trobar protecció a l’espai públic.
Una pensió econòmica
De fet, la gran part de persones trans de més de 60 o 70 anys reben una pensió no contributiva (o sigui, universal), d’uns 500 euros. “Com a molt, això! Algunes ni hi arriben”, matisa. Però són quanties tant baixes que més que viure, es tracta de sobreviure.
«No vaig poder cotitzar mai a la Seguretat Social»
“Per això volem que ens reconeguin com a víctimes. Com que se’ns va negar el dret a treballar, no vam poder cotitzar a la Seguretat Social. Conseqüentment, ara reivindiquem que se’ns atorgui una pensió compensatòria”, sosté Fanny. Perquè eren “les últimes de les últimes”, en rebre un tracte digne dins la piràmide poblacional. Com si fos una cadena tròfica, en la que els taurons es mengen els peixets.
De fet, Fanny pensava que el tauró se l’hauria menjat molt abans. “Jo no pensava que arribaria ni als 40 anys… I aquí estic”, diu, dempeus. No ho pot dir tothom. No ho pot dir la seva amiga Janny.
L’assassinat de la Janny
Janny i Fanny, Fanny i Janny. Un vespre més a la feina, un carrer qualsevol de la perifèria barcelonina, mentre en la foscor s’entreveuen les llums d’un jeep de la policia. “Clar, vam sortir corrents per escapar. I vam acabar entrant a un edifici que estava en obres”. Primer pis, segon pis… Fanny es va amagar en una mena d’armari inacabat que va trobar.
«La van tirar per la finestra i se la van emportar»
“Però Janny era més ‘echada pa’lante’ i els va fer fer front”, recorda Fanny. I a Janny la van llençar pel balcó. Un record d’uns 50 anys, que Fanny porta dins. “Estava cagada de por. Però vaig veure el seu cadàver a terra. I després ja no hi era. La van tirar per la finestra i se la van emportar”.
Públic juvenil al casal de barri de la Prosperitat
Primer ens manifestàvem les trans. Amb la mera existència, amb el fet de caminar pel carrer… Ja era com una manifestació. Una presència pública. Després va arribar la manifestació de 1977. “Va ser meravellosa, històrica. Ens vam unir tots: Transsexuals, ‘travestís’, ‘mariques’, ‘tortilleres’…”. Però també va ser agredolça, insisteix Fanny. “Joder, és que havia una por que t’hi cagues”. Ara bé: Igual que els animals, la por també ta fa treure un instint de supervivència. El que necessitaven per seguir sortint de casa, treballar al carrer Santa Mònica i fins i tot, algun dia, atrevir-se a entrar al Metro.
La gent gran a l’Orgull 2026
Un salt de 1977 a 2026 ens porta a que enguany se celebri la 50a diada de l’Orgull. I l’any 2027 serà encara més rodó: el 50è aniversari. Una manifestació ja va recórrer Barcelona el passat 27 de juny, mentre que quest 18 de juliol els mateixos carrers acolliran la desfilada del Pride.
Quin lloc hi juguen, Fanny i la resta de companyes del col·lectiu LGTBIQ+, en l’actualitat? “La gent gran només som recordades quan arriba el Pride. Diuen als parlaments: ‘Gràcies als que ens han precedit…’. Però després, res de res. Cal més aprenentatge i ens cal unir-nos”, concloïa Fanny, recentment, a l’acte de la Fundació Enllaç a la Prosperitat, davant d’una trentena de joves del casal de barri.
